Pensar l’educació com una qüestió estrictament escolar és una simplificació que ja no s’aguanta. En un context marcat per la complexitat social, la diversitat cultural i la necessitat de reforçar vincles col·lectius, educar vol dir molt més que transmetre continguts curriculars: vol dir generar capacitats per viure en comunitat, per participar, per assumir responsabilitats i per reconèixer-se com a part d’un relat compartit. Aquesta idea, present en marcs com l’Agenda 2030 a través de l’ODS 4, obliga a ampliar la mirada i a reconèixer que l’aprenentatge es produeix en molts espais, sovint fora de l’aula, però amb un impacte profund en la formació de les persones.

És en aquest marc que la cultura popular deixa de ser un element ornamental del sistema educatiu per esdevenir un espai estructural d’aprenentatge comunitari. No perquè substitueixi l’escola, sinó perquè treballa dimensions educatives que cap currículum pot garantir per si sol: la relació entre generacions, la transmissió viva del coneixement, la participació en la governança i la construcció de pertinença. La cultura popular educa perquè funciona des de la pràctica compartida i no des de l’abstracció; perquè situa el saber en els cossos, en l’acció i en el temps compartit.

A diferència del sistema educatiu formal, organitzat per etapes, edats i programes, la cultura popular funciona per relleu. El coneixement no s’hi adquireix en un moment concret ni es certifica amb una titulació, sinó que es transmet progressivament a través de la relació entre persones de diferents generacions. S’aprèn observant, fent, equivocant-se i assumint responsabilitats al costat d’altres. Aquest tipus de transmissió no és accidental: és la condició mateixa de continuïtat cultural.

Aquesta realitat ha estat analitzada amb profunditat per David Nàcher Pueyo en l’estudi Joventut, associacionisme i relleu generacional en la cultura popular catalana, publicat al Canemàs núm. 25 publicat per L’ENS de l’associacionisme cultural. L’estudi posa de manifest una tensió central del sector: mentre la presència de joves a les entitats de cultura popular és significativa, aquesta participació no es tradueix automàticament en relleu ni en accés als espais de decisió. El problema, assenyala Nàcher, no és tant la manca de jovent com la manera com es construeixen —o es bloquegen— els processos de transmissió, d’acollida i de governança.

Això té implicacions educatives profundes. Quan la transmissió intergeneracional es redueix a una qüestió organitzativa, quan el relleu es concep només com un canvi de noms en una junta, es perd el sentit formatiu del procés. En canvi, quan la transmissió es treballa com un procés educatiu, que comença des de la infància, que reconeix capacitats i que dona responsabilitats reals, el relleu deixa de ser un problema per convertir-se en una oportunitat de renovació col·lectiva. En aquest punt, la cultura popular educa no només en tècniques o rituals, sinó en valors, en maneres de decidir i en formes de compromís amb el bé comú.

El coneixement que circula en aquests espais no està principalment escrit. Habita en els cossos, en la pràctica i en la relació. Aquesta idea connecta plenament amb el marc de la UNESCO sobre patrimoni cultural immaterial, que insisteix que el patrimoni no pot desvincular-se de les comunitats portadores que el practiquen i el transmeten. Sense transmissió intergeneracional, el patrimoni deixa de ser viu i es converteix en representació. Sense pràctica compartida, la cultura es museïtza o esdevé espectacle.

Des d’una perspectiva educativa, això és fonamental. Aprendre en comunitat, amb persones de diferents edats, genera un tipus de coneixement que no és només cognitiu, sinó també social i emocional. És educació en identitat, perquè connecta les persones amb una història col·lectiva; és educació en pertinença, perquè situa cada individu dins un nosaltres; i és educació en responsabilitat, perquè implica tenir cura de la continuïtat d’allò que es comparteix. En un context de fragmentació social i de segregació generacional creixent, aquests espais esdevenen especialment valuosos.

Aquesta mirada permet entendre per què la cultura popular pot i ha de dialogar amb l’educació formal. No com a activitat complementària ni com a recurs puntual, sinó com a aliada estructural en un model educatiu que aposta per l’aprenentatge significatiu, el treball per projectes i la connexió amb el territori. Quan projectes de cultura popular entren a l’escola com a situacions d’aprenentatge completes, no empobreixen el currículum, sinó que el doten de sentit. El cas de PiriBest, integrat en centres educatius com a eix vertebrador d’un trimestre o d’un curs sencer a cicle superior, mostra com la cultura popular pot articular competències diverses —lingüístiques, socials, artístiques, digitals— des d’un relat compartit i arrelat.

Aquest tipus d’experiències posen de manifest una idea clau per a un discurs de país: educar no és només instruir, és construir comunitat. I això té conseqüències directes en termes d’equitat i cohesió social, en línia amb l’ODS 10. L’accés a experiències educatives amb sentit no pot dependre del capital cultural o econòmic de les famílies; ha de formar part d’un ecosistema educatiu ampli, on escola, cultura i comunitat treballin conjuntament.

És aquí on el paper de Bestiari pren una dimensió clarament estratègica. No com a simple federació sectorial, sinó com a infraestructura cultural comunitària capaç de connectar cultura popular, educació formal i aprenentatge compartit. Projectes com Bèsties Fantàstiques dels Pirineus, PiriBest o Bestiari 3D mostren que és possible treballar transmissió, relleu i governança des d’una mirada educativa, inclusiva i de país.

Reconèixer la cultura popular com a espai educatiu no és una reivindicació nostàlgica, sinó una aposta de futur. Sense transmissió intergeneracional no hi ha continuïtat cultural; sense governança compartida no hi ha relleu; i sense reconeixement educatiu es perden oportunitats clau per formar ciutadania crítica, arrelada i compromesa. Entendre això és entendre que la cultura popular no només conserva memòria: produeix futur. I en un país que aspira a una educació més democràtica, comunitària i significativa, aquest futur no pot quedar al marge del projecte col·lectiu.