Quan parlem de drets culturals, sovint pensem en grans equipaments, programacions institucionals o accés a l’oferta cultural. Però hi ha una pregunta clau que encara incomoda: què passa amb les pràctiques culturals que no només es consumeixen, sinó que es viuen, es construeixen col·lectivament i es transmeten de generació en generació?
La resposta és clara: la cultura popular no és un complement del sistema cultural, és una expressió central dels drets culturals.
El concepte de drets culturals s’ha situat al centre del debat públic en els darrers anys, tant en l’àmbit internacional com en el nostre context més proper. Ja no es parla només de l’accés a la cultura com un luxe o un entreteniment, sinó com un pilar fonamental dels drets humans. El Pla de Drets Culturals de Barcelona (2021) ho expressa de forma contundent: els drets culturals, part indivisible dels drets humans, són “essencials per enfortir la democràcia i garantir el benestar i la justícia en totes les seves dimensions”. En un moment de crisis socials i disputa de models de convivència, reconèixer i exercir els drets culturals esdevé clau per construir societats més democràtiques, cohesionades i justes.
Dels acords internacionals a les polítiques locals: el marc dels drets culturals
La idea que la cultura és un dret ha anat prenent forma gràcies a diverses iniciatives globals. Un punt de referència obligat és la Declaració de Friburg sobre Drets Culturals (2007), resultat del treball d’experts en drets humans i cultura. Aquest document subratlla que els drets culturals tenen una naturalesa especial dins dels drets humans, ja que concerneixen l’individu en tant que membre d’una comunitat. La Declaració sorgeix de la constatació que la universalitat dels drets humans “pateix a conseqüència de la marginació dels drets culturals”, i per això va agrupar diversos drets culturals per fer-los visibles i garantir-ne la plena realització. Entre aquests drets s’inclouen, per exemple, la llibertat de cada persona per escollir i redefinir la seva identitat cultural, sense coercions, i la participació efectiva en la vida cultural de la comunitat.
De fet, la Declaració de Friburg desgrana amb claredat en què consisteixen aquests drets. Estipula que “tota persona, individualment o col·lectivament, té dret a accedir i participar lliurement […] en la vida cultural, a través de les activitats que lliurement esculli”. Això implica la llibertat d’expressar-se en la llengua pròpia, d’exercir les pràctiques culturals pròpies i seguir el mode de vida vinculat a aquestes, així com de desenvolupar i compartir coneixements i expressions culturals i participar en la creació col·lectiva i els seus beneficis. En conjunt, es reconeix a les persones i comunitats el dret de preservar, transmetre i transformar la seva cultura. Aquesta perspectiva posa en valor tant el patrimoni heredat (tradicions, llengües, sabers) com la creativitat present i futura de les comunitats.
A escala local, aquests principis han anat calant en les polítiques públiques. Tal com recull el Pla de Drets Culturals de Barcelona (2021), impulsat per l’Ajuntament de Barcelona, la cultura popular i l’associacionisme cultural són eines clau per avançar cap a una cultura més diversa, participativa i arrelada al territori. I el Pla de Drets Culturals “Cultura 311+” de la Diputació de Barcelona n’és un exemple aplicat: entre les seves línies d’acció destaca “donar suport a les expressions de cultura popular i tradicional com a element central del diàleg entre tradició i modernitat”, vetllant per protegir i promoure la diversitat d’aquestes expressions. És a dir, no es vol una cultura popular fossilitzada, sinó entesa com un espai dinàmic on el llegat es reinventa de cara al present. També es posa l’accent en la preservació del patrimoni cultural immaterial i la memòria col·lectiva, conscients que són fonamentals per al ple exercici dels drets culturals.
La cultura popular, espina dorsal dels drets culturals comunitaris
Quan parlem de cultura popular, ens referim al conjunt de pràctiques, festes, rituals, tradicions i expressions artístiques arrelades en la comunitat, transmeses de generació en generació. És la cultura de base, la que neix del poble i es recrea constantment en mans dels seus protagonistes. Aquesta cultura d’arrel no és pas un complement folclòric a la “gran cultura”, sinó que és la manera com molts col·lectius exerceixen els seus drets culturals diaris. Participar en la festa major del barri, ballar danses tradicionals, fer castells, portar un drac o un gegant en una cercavila, cantar amb la coral del poble o encendre una falla al solstici – totes aquestes són accions que permeten a les persones expressar la seva identitat, enfortir els lligams socials i sentir-se part d’una comunitat. Citant el Pla d’Internacionalització de Bestiari.cat, les associacions de cultura festiva mantenen viva “una tradició única, que combina creació artística, patrimoni immaterial, festa popular i cohesió social”. No és estrany, doncs, que actualment hi hagi un interès creixent a projectar aquestes pràctiques més enllà de les fronteres, tant per reforçar-ne la sostenibilitat com per compartir-les amb altres cultures festives del món.
Catalunya és un exemple viu d’aquesta vitalitat de la cultura popular. Les dades ho confirmen: segons l’Enquesta de Participació Cultural de Catalunya (2023) (IDESCAT / Generalitat de Catalunya), la majoria de catalans participen regularment en activitats culturals. Per exemple, segons les estadístiques de pràctiques culturals, el 70,3 % de la població llegeix llibres almenys un cop l’any, amb una bretxa de gènere significativa (69,8 % de dones i 54,8 % d’homes), i l’audició de música és pràcticament universal (per sobre del 75 %). Al voltant d’un terç de la població assisteix anualment a espectacles en viu (teatre, concerts, etc.), i gairebé la meitat va al cinema o visita exposicions. Tot i que aquestes estadístiques sovint es fixen en formes culturals més comercials o institucionals, darrere d’elles hi ha també el teixit associatiu i les festes locals: molta gent que consumeix cultura també la fa i la viu en l’àmbit comunitari. Les colles de bestiari, diables, castellers, geganters, bastoners, trabucaires, grups de música tradicional, etc., mobilitzen milers de persones arreu del país. Aquest teixit cultural arrelat al territori català és ampli i divers, i representa una manera de participar en la cultura que enforteix la identitat col·lectiva i el benestar de la ciutadania.
Tanmateix, un dels grans reptes és fer visible i reconèixer plenament aquesta cultura popular com un dret de ciutadania de primer ordre, i no pas com una simple atracció folklòrica. Massa sovint, allò que és popular s’ha percebut com a “subcultura”, entreteniment pintoresc o patrimoni immòbil per exhibir en diades assenyalades. Aquesta visió és reduccionista i injusta. La recerca acadèmica i els marcs internacionals de patrimoni immaterial —com els impulsats per la UNESCO— alerten dels riscos de folklorització de la cultura popular quan aquesta es redueix a espectacle o producte, i perd el seu arrelament comunitari i la seva capacitat de transformació. És a dir, convertir-la en un producte turístic o un espectacle desconnectat de la seva significació profunda pot buidar-la de sentit. La cultura popular no són només postals de festa, sinó processos vius de creació col·lectiva, amb valors, simbolismes i funcions socials molt arrelades.
A més, en la societat actual globalitzada i hiperconnectada, la cultura popular competeix per l’atenció enmig d’una oferta massiva de cultura global i de consum. Ens trobem en l’era de les plataformes digitals i l’entreteniment instantani, on és fàcil que les tradicions locals quedin difuminades pel soroll mediàtic dominant. Des de la perspectiva de les entitats de cultura popular s’ha alertat d’aquesta tendència: la “cultura del consum cultural” pot afavorir que siguem només espectadors passius, en comptes de participants actius. Això es relaciona també amb el relleu generacional: hi ha preocupació per una possible desconnexió dels joves envers les tradicions festives, bé perquè les perceben com a antigues o poc rellevants, bé perquè els costa trobar-hi espais de participació significatius. Aquesta manca de renovació podria posar en risc la continuïtat de moltes manifestacions culturals. No obstant, lluny de caure en el pessimisme, cal veure-hi un repte: renovar el relat de la cultura popular perquè les noves generacions se la puguin fer seva, i reivindicar-la com un terreny d’innovació, creativitat i inclusió on els joves també hi tinguin veu.
Bestiari: de la defensa del patrimoni festiu a l’activisme pels drets culturals
En aquest context, Bestiari –l’Agrupació del Bestiari Festiu i Popular de Catalunya– ens erigim com un actor estratègic en la defensa i promoció de la cultura popular entesa com a dret cultural. La seva raó de ser, tal com defineix el nostre Pla Estratègic de Comunicació, és representar i donar visibilitat a les associacions dedicades a la imatgeria festiva arreu dels territoris de parla catalana, promovent els valors de l’associacionisme cultural i assegurant que tota la societat pugui gaudir i participar de les festes i tradicions. En altres paraules, Bestiari actua perquè l’accés i la participació en la cultura popular siguin universals, arribin a tothom, i perquè les entitats de base disposin de recursos i reconeixement per continuar la seva tasca.
A través dels plans estratègics recents, Bestiari fa un pas endavant en la vinculació entre cultura popular, drets culturals i objectius de desenvolupament. En el nostre Pla de Sostenibilitat Sectorial i el Pla d’Internacionalització (2025-2027), l’agrupació adopta una visió moderna i ambiciosa: alinear la cultura festiva amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de Nacions Unides, per demostrar que la cultura popular pot contribuir als grans reptes globals – educació de qualitat, igualtat de gènere, cohesió territorial, sostenibilitat ambiental, etc.. Aquest alineament no és només una qüestió instrumental per accedir a recursos internacionals; és sobretot una afirmació que la cultura popular és part essencial d’un desenvolupament sostenible i humà. De fet, entre els beneficis d’aquesta estratègia, Bestiari destaca la importància de “legitimar i visibilitzar la cultura popular com a part essencial del desenvolupament sostenible i dels drets culturals”. Això implica fer entendre a institucions i societat que preservar un ball tradicional o una festa centenària no és mirar enrere ni quedar-se al marge del progrés, sinó que forma part d’un futur més equilibrat i inclusiu, on el desenvolupament econòmic i social va de la mà de la diversitat cultural.
L’Agrupació del Bestiari també treballa activament per enfortir el sector des de dins: professionalització de la gestió, millora de la comunicació, creació de xarxes i aliances amb altres agents culturals, i internacionalització de projectes. Totes aquestes línies busquen garantir la sostenibilitat (tant financera com generacional) de les entitats de cultura popular i fer-les més resilients davant dels canvis socials. En el fons, es tracta d’aplicar també un enfocament de drets: que les entitats i col·lectius que mantenen viva la cultura d’arrel disposin de les condicions necessàries per exercir la seva funció social. Això connecta amb la idea que els drets culturals no només s’han de proclamar, sinó que han de ser exigibles i efectius. Com assenyala el Pla de Drets Culturals de Barcelona, cal incorporar plenament els drets culturals als marcs legals i polítiques públiques, i dotar-los de mecanismes de garantia i recursos. En el cas de la cultura popular, això es tradueix en suport a l’associacionisme, reconeixement legal del fet cultural comunitari, educació en patrimoni immaterial a les escoles, facilitació d’espais i infraestructures per a les entitats, i tantes altres mesures que facin possible que qualsevol persona, visqui on visqui, pugui accedir a la pràctica cultural de la seva tradició o de la que triï adoptar.
Per un futur democràtic i sostenible, la cultura popular és clau
En definitiva, reivindicar la cultura popular com a dret cultural significa posar al centre allò que de vegades ha estat perifèric. Vol dir entendre que totes les persones i comunitats tenen dret a ser protagonistes de la vida cultural, creadors i no només consumidors; que les tradicions no són reliquiaris del passat, sinó instruments vius de cohesió, educació i creativitat col·lectiva; i que protegir-les i impulsar-les és tan important com protegir la llibertat d’expressió o el dret a l’educació. La cultura popular aporta un sentit de pertinença i d’arrelament sense el qual la democràcia perd força, perquè la democràcia es construeix també des de la base, des de la comunitat que celebra i decideix en comú. Alhora, enfront dels reptes globals, la cultura popular ofereix saviesa local, valors de cooperació i sostenibilitat (per exemple, moltes festes populars tradicionalment es basen en la reutilització de materials, el respecte cíclic per la natura, la solidaritat veïnal) que poden inspirar models de futur més humans.
Per tot això, és urgent que ciutadania i institucions llegeixin, reconeguin i defensin la cultura popular com a part del futur democràtic i sostenible del país. No podem permetre que es relegui a simple folklore inofensiu o una pràctica cultural tractada principalment com un producte de consum, valorada sobretot pel seu rendiment econòmic, turístic o mediàtic, i desconnectada de les comunitats que la creen i la sostenen (mercaderia cultural): ha de ser al centre de les polítiques i dels imaginaris col·lectius. Llegir la cultura popular vol dir comprendre-la, estudiar-la, donar-li el valor intel·lectual que mereix (en la investigació acadèmica, en els plans educatius, en els mitjans de comunicació). Reconèixer-la vol dir atorgar-li prestigi social i polític, escoltar la veu de les seves entitats en els fòrums de decisió cultural i tractar els seus protagonistes –els portadors de tradició, els artesans, els músics populars, les associacions de base– com a agents culturals de ple dret. I defensar-la vol dir dedicar-hi recursos, aprovar normes que la protegeixin, i també renovar-la des de dins per fer-la atractiva i significativa per a les noves generacions. Només així la cultura popular deixarà de ser vista com un apèndix del passat i es consolidarà com el que és: un eix vertebrador del nostre present i futur col·lectiu, un ingredient indispensable per a una societat més democràtica, diversa i sostenible. És una responsabilitat de tots nosaltres fer realitat aquest dret cultural, avui i demà.
Fem, doncs, aquesta crida: llegim, reconeguem i defensem la cultura popular, perquè en ella hi batega bona part del futur democràtic i sostenible del país.