En els darrers anys s’ha començat a parlar amb més força dels drets culturals. Han entrat als discursos institucionals, a les polítiques públiques i als documents estratègics. És una bona notícia. Significa que la cultura deixa de ser considerada un luxe o un complement i passa a ser reconeguda com un dret fonamental.

Però hi ha una pregunta que encara ens fem massa poc.

Qui garanteix realment els drets culturals?

La resposta habitual és senzilla: les administracions públiques. I, certament, tenen una responsabilitat ineludible. Han de promoure polítiques culturals, facilitar l’accés a la cultura i protegir el patrimoni.

Però aquesta resposta és incompleta, perquè cap llei organitza una cercavila. Cap decret restaura una bèstia ni cap administració transmet, per si sola, els coneixements que passen d’una generació a una altra dins d’una colla.

Els drets culturals no es fan efectius quan s’escriuen en un document. Es fan efectius quan existeixen comunitats capaces de convertir-los en una realitat quotidiana.

Aquí és on el món del bestiari adquireix una dimensió que sovint passa desapercebuda: quan una colla dedica centenars d’hores a preparar una festa, no està només organitzant un esdeveniment. Està fent possible que un poble continuï exercint el seu dret a crear cultura, a compartir-la i a transmetre-la.

Quan una entitat ensenya un infant a portar una bèstia, no només està assegurant el relleu generacional. Està garantint que aquest infant pugui formar part d’una tradició que no es consumeix des de la grada, sinó que es construeix des de dins: es viu!

Quan un mestre constructor restaura una figura, no només conserva un objecte. Manté viu un llenguatge simbòlic, uns coneixements artesanals i una memòria col·lectiva.

Els drets culturals no són una idea abstracta. Tenen nom, cognoms i moltes hores de voluntariat. Aquest canvi de perspectiva també obliga a repensar les polítiques culturals.

Si acceptem que són les comunitats les que fan possibles els drets culturals, aleshores les entitats deixen de ser simples beneficiàries de subvencions. Es converteixen en infraestructures democràtiques imprescindibles. No som un actor més del sistema cultural. Som una part del sistema que fa possible que aquest existeixi.

Per això, quan una colla desapareix, no només es perd una activitat del calendari festiu. Es debilita la capacitat d’una comunitat per exercir els seus drets culturals.

Quan el relleu generacional falla, no només tenim un problema associatiu. Tenim un problema democràtic. Quan les entitats ens veiem obligades a dedicar més temps a la burocràcia que a generar vida cultural, no només estem dificultant la nostra feina. Estem afeblint les estructures que sostenen la participació cultural de milers de persones.

Potser ha arribat el moment de deixar de preguntar-nos quines activitats organitzen les entitats de cultura popular. La pregunta important és una altra. Quins drets deixarien d’existir si aquestes entitats desapareguessin? La resposta és incòmoda.

Sense les colles, sense els voluntaris, sense els artesans, sense les bandes, sense les federacions i sense totes les persones que sostenen el patrimoni des de l’associacionisme, els drets culturals continuarien existint sobre el paper. Però deixarien d’existir als carrers. I és als carrers on els drets culturals deixen de ser teoria per convertir-se en una experiència compartida. Potser aquest és el gran repte que tenim al davant: deixar de defensar la cultura popular només perquè és tradició. I començar a defensar-la perquè és una de les formes més potents que té una societat de garantir un dret fonamental: el dret de les persones a crear, compartir i viure la seva pròpia cultura.