“Les oposicions a ballador de l’Àliga sempre aconseguien que grans mestres de dansa fossin els que s’encarreguessin dels moments més esperats de la festa del Corpus”.
Des de ben antic, l’àliga ha estat un element genuí pels catalans. És la bèstia més solemne de la nostra imatgeria popular i un dels més simbòlics que hi ha. Els seus orígens, com és habitual, es troba en els documents medievals, concretament el 1399, quan l’Àliga de Barcelona anà a la coronació de Martí I l’Humà.
En aquesta documentació ja s’esmenta l’àliga com un element important de la festa del Corpus, de fet diu que la ciutat la té per “ennobelhir les festes”. La seva concepció amb el poder, simbòlic, es relaciona també des del primer moment, és la reina de les aus (i potser dels animals) i l’encarregada de fer “honor e reverència de Nostre Senyor Déu e dels senyors terrenals”.
Les seves característiques concretes no s’esbossen fins alguns anys posteriors. El que sí que està clar, segons la documentació, és que l’Àliga és un dels entremesos balladors des de gairebé el primer moment, i de manera indestriable. Les oposicions a ballador de l’Àliga sempre aconseguien que grans mestres de dansa fossin els que s’encarreguessin dels moments més esperats de la festa del Corpus.
La seva manera constructiva, feta d’una carcassa de fusta i coberta de pell curtida es coneix per les àligues antigues, com la de la Patum de Berga o la de la Bisbal d’Empordà, ambdues dels segles XVII-XVIII.
L’Àliga de Girona
L’Àliga de Girona no és una de les figures més antigues conservades, però sí que ho és documentalment. La primera referència és de 1513 i la segona imatge, del segle XVIII (què és de la què n’és còpia l’actual) va ser construïda el 1772, de fet la imatge original (refeta a mitjan segle XX) conserva encara aquest cap.
La seva imatge, segons la documentació, era coberta per una imbricació metàl·lica daurada i se li posava a la boca un colom viu, com encara porta la de la ciutat de Valls.
El més interessant d’aquesta Àliga (de Girona) són els aligots que l’acompanyen, que sostenien les crosses per reposar la figura quan al portador li calia. Tots els membres de la comparsa vestien de groc, tot cofant-se d’una caputxa amb forma de cap d’àliga.
Els caps de les àligues, eren de fusta massissa i si no estaven coberts de pell, estaven pintats, com el de l’Àliga de Cervera, de 1738 tot i que està documentada el 1423, que a banda de tenir tons blaus, també estava daurat.
Aquesta Àliga, desapareguda amb el declivi del bestiari del segle XIX, es recuperà a Cervera el 2013, construint-se una nova àliga, però feta a la manera antiga, amb fusta i escates de cuir com si fossin plomes.
Fonts d’informació
- Jordi Bertran – L’àliga: una figura del bestiari fantàstic
- Pere Ibern i Imma Caballé – L’àliga de Mataró
- Àngel Vallverdú i Daniel Vilarrúbias – Sobre el ball de l’àliga de Berga, encara
- Jan Grau – L’Àliga de la festa
- Jan Grau – l’Àliga
- Jan Grau – Pèls, escates i sobretot plomes, però de cartró
- Salvador Palomar – El cap de l’àliga de Cervera
- VILARRÚBIAS, Daniel- El foc del seguici. Diables festius i bestiari de foc, dels orígens al 1936
- http://www.pedresdegirona.cat/separata_vigilia_corpus.htm